L'ofici de traginer


Traginers eren tots aquells que es guanyaven la vida menant animals de tragí. Cal diferenciar entre els traginers de carrera, que feien les rutes establertes pel comerç entre els diferents territoris, ja fos per compte propi o a càrrec d’algú altre, i d’altres tipus de traginers. 
Hi havia masies grans que disposaven del servei de traginers per distribuir els seus productes (oli, vi...). D’altres traginaven de manera ocasional. 

Una jornada del traginer començava molt d’hora. Dues hores abans de carregar els animals calia donar-los menjar perquè tinguessin forces pel viatge. Després s’embastava els animals, és a dir, se’ls col·locaven els bastos, i se’ls carregava. Era una feina que requeria una bona pràctica: lligar les corretges (que abans anaven totes amb cordes) i els gams que aguantaven la càrrega. Cada nus tenia un nom.

Els traginers solien menar grups de mules per tal que cada viatge els sortís més a compte. Una colla de mules menades per un traginer s’anomenava regata, riata o rècula. Aquestes podien arribar a tenir una gran llargària (com a cas del tot excepcional, fins a 300 animals, en el transport de blat). L’animal de davant que guiava la rècula solia ser el més ensinistrat.
En certa manera podríem dir que l’animal arribava a identificar-se amb la feina. Per la seva banda, la dependència del traginer amb les seves mules també havia de ser molt forta. Per força s’havia d’establir una relació estreta entre traginer i mula. El traginer havia de donar menjar a les mules diverses vegades al dia. Les mules menjaven barreja de palla i herba, però si eren de carrera no menjaven altra cosa que palla i ordi. De vegades els donaven una llesca de pa sucat amb vi. Segons els traginers això els donava força i els agradava en gran manera. En arribar a l’estable les mules es desembastaven i els fregaven el cos amb un grapat de palla per desassuar-les, després les pentinaven amb una raspa (i abans que n’hi hagués amb una carda vella). Quan els animals emmalaltien o els sortia alguna ferida els traginers miraven de guarir-los mitjançant els remeis tradicionals: herbes, sagnies, raigs d’oli bullent... algunes eren veritables cures de cavall.

El traginer tenia un bon coneixement de les mules i sabia com tractar-les. En general no li calia recórrer al càstig físic; tanmateix, si calia castigar-les no s’havia de fer mai estant bo i lligades, ja que en aquest cas agafaven pànic i això els quedava ben gravat a la memòria. En qualsevol moment podien prendre’s la revenja contra qui els havia castigat.